lunes, 14 de marzo de 2011

Relat: Què carai és un voluntari?

Voluntari és…

Força, és voluntat, és ajuda, és compromís, és donar suport, és ser una companyia, una guia, és ser lúdic quan tot sembla tristor, és creixement personal, és empenta.

Voluntari és… ser la crossa per a qui li manca la cama, és ser la mà que ajuda a caminar quan ja pot recolzar el peu, i és deixar anar lliure la persona quan ja veus que pot caminar per ella mateixa.

Voluntari és ser allà, sense fer res meravellós ni extraordinari, però sent molt humà. És donar-te a tu mateix, als altres, desconeguts, innocents i/o víctimes, i entregar-te incondicionalment. Sense esperar res, sense imaginar-te res, simplement comprenent, escoltant, ajudant, aprenent d’ells, que tenen molt per ensenyar-nos, i anant-hi des de l’essència del fons humà.

Ser voluntari esdevé una oportunitat per a l’altre, una esperança, un esbarjo, un no pensar en la meva situació quan estic amb tu, o bé veure-la diferent. Et converteixes en un imant, en una persona lliure dels seus actes que aprèn sobre coses que, potser, no s’havia plantejat encara. I tens la sort, en el fons, de poder ser la persona que va a ajudar, a donar, i no la persona que necessita rebre… Sense que t’importi allò que diguin, sense fer res de molt especial o difícil, fas molt – moltíssim - per unes poques persones que habiten en la nostra societat.

I cada vegada que plego del Voluntariat, em sento renovada, amb idees fresques, i amb la sensació de comprendre una mica millor el món i l’ésser humà. Només són 4 hores, però quines 4 hores! Diferents a totes les de la resta de la setmana: altruistes, motivadores, esgotadores, renovadores, actives, infantils, adultes, sorprenents, educatives… i aprens que pots ser diferent a com et pensaves, o fins i tot molt millor! Perquè quant hi ha i quant ens queda per apendre d’aquest món… Començant pel carrer, per tu mateix o per la persona que tens al costat. I d’aquí, a voluntari...

… una oportunitat per veure el món des d’uns altres ulls!



viernes, 11 de marzo de 2011

Artículo de crítica a las onegés africanas

Crítica a las onegés africanas, por Gustau Nerín (antropólogo)

Para saber más: Libro "Blanc bo busca negre pobre" ("Blanco bueno busca negro pobre")

En palabras de Francesc Mateu (presidente de la Federació de ONGD de Cataluña) "Bienvenido sea el libro si sirve para hacer una reflexión de la cooperación, pero es injusto cuando lanza graves acusaciones sin dar nombres ni apellidos"..."Nerín juega al equívoco, maneja datos de estudios de hace años y habla de un tipo de cooperación que ya no es la imperante".

Ignasi Carreras, director del Instituto de Innovación Social de Esade, apunta que "Ahora vende mucho cargarse la cooperación y quien quiera cargársela debe hacerlo aportando datos; las oenegés siempre pueden aprender y mejorar pero generalizar es arriesgado"..."El gran problema de África no es la cooperación sino las reglas del comercio internacional, el cambio climático... El papel de las oenegés es concienciar a los países del Norte de los cambios que deben acometer para mitigar esta situación"


jueves, 10 de marzo de 2011

jueves, 18 de noviembre de 2010

Si tuviera que escoger una palabra que definiera el voluntariado…

De nuevo, un nuevo curso. Comienza el cole y con él, la vuelta a la ONG los viernes por la tarde.

Este año, me encuentro con niños que dejan el grupo de “Petits” (6-8 años) y nuevos niños que entran en el grupo. Me pregunto a quién me encontraré, y de entre estos, si alguno del grupo de “Petits” me reconocerá o se acordará de mi. Muchas cosas pueden haber pasado este verano. Es magia y son niños.

Riiiing! ¡Ya son las 17h! Los niños empiezan a llegar. Como casi siempre, Antonella la primera. La encuentro muy concentrada construyendo su torre de Lego que pieza a pieza va haciendo crecer a su criterio. La llamo, se gira, me mira… sospechas de si me conoce, caras de “me suenas pero no sé de que…”. La ayudo recordándole mi nombre y.... ¡PAM! ¡¡Mercè!! La memoria se recupera y se reubica: alegria que habla por si sola con los gestos faciales y un bien fuerte y caluroso abrazo que recibo sin esperármelo. Segundos infinitamente bonitos de reencuentro. Nos ponemos a hablar de las batallitas del año anterior y de cómo nos ha ido el verano. Después, nos incorporamos al resto de actividades.

Vale la pena. Hacer voluntariado vale la pena. Te enriqueces como persona, creces, abres tus ojos a cosas que sin ello no verías, aprendes, ayudas, influencias positivamente en la sociedad y en tu entorno más cercano, te rodeas de multiculturalidad, de respeto, de buenos propositos... no veo nada malo en ello. Y te conviertes en uno de ellos. Tu círculo de amistades desinteresadas, de conocidos, de personas que sientes casi tan cercanas como los de tu familia… se hace cada vez más grande. Paseo por el barrio del Raval de Barcelona como si estuviera en mi propia casa, y esto, antes de ser voluntaria en el Casal, no pasaba.

Ahora eres una más, como ellos, ni más ni menos, pero una más. Recibes gestos como estos de Antonella que son únicos. No hace falta hacer nada, simplemente ser tú mismo y estar predispuesto a ayudar y a ser voluntario.

Si tuviera que decir una palabra que definiera cómo me siento, cómo me hace sentir, o qué aporta el voluntariado a la sociedad y a la propia persona, simplemente diria… ¡Merece la pena!

Y para empezar, iría con esta idea: "Deja que el niño que llevas dentro... vuelva a nacer" :) Bien abierta a la vida:

http://www.youtube.com/watch?v=ec5c-I6ZuWI&feature=related

Después, con vuestro niño renacido, opinar vosotros mismos ;)

Mercè

Voluntaria de Casal dels Infants per l’Acció Social als Barris

sábado, 11 de septiembre de 2010

La India, país de contrastos

.
.
Quantes vegades hem sentit a parlar sobre la India exótica, sobre la India de les castes, sobre la India pobre, sobre la India rica, sobre la India de les espècies, sobre la India de la tecnología, sobre la india dels slums, sobre la India dels majarahás, sobre la India de colors, sobre la India dels palaus, sobre la India del riu Ganges, sobre la India de platges i muntanyes, sobre la India de les religions, sobre la India dels somriures amb mirades de kohl… tot això i més es la India, si ben cert es que és un país que no deixa indiferent a ningú i que si més no, cadascú s’emporta una visió molt de particular i única.



Diuen que la India o bé t’enamora, o bé no hi vols tornar en la vida. Per sort o per desgracia, no he conegut ningú encara que m’hagi dit que mai hi tornaria, o que no li hagués valgut la pena realizar aquet viatge que, desde la meva vivencia, va ser tan enriquidor, màgic i productiu com el seu país. Potser és que no hi crec en els blancs o negres, m’agraden també els intermitjos i els matissos, els colors, si bé hi ha gent que m’ha dit que li ha agradat molt però que deixa un amarg sabor de boca… Crec que en cada cas s’ha de matissar. Ni és tan bo ni tan dolent. Cadascú dirà en funció de la seva forma de pensar i veure/viure-ho.





A mí el que més em va agradar de la India van ser els seus contrastos. Visc en un país (Espanya) on no hi han castes, només (hi dic només, perque hi han societats on n’hi han més de 10…) hi han 3 classes socials. La religió predominant és el catolicisme, més o menys practicat, i amb els anys i la arribada de la immigració i globalització el islam, judeisme, budisme, hinduisme… és van fent lloc entre les llars. Però son creences que més haviat la població porta dins. Fora predominen les presses,els mobils, la feina, l’oci, persones locals, persones estrangeres, però si més no, totes (o casi totes) amb vestimentes similars i rodejades de carrers asfaltats, amb indicacions i edificis més o menys alts. Entre ciutat i ciutat, boscos, montanyes i paisatges per descubrir característics de cada regió.

I la India… ben diferent. És com si fos un pastís de religions on cadascú té el seu lloc i manté les seves tradicions de sempre. Externament pots veure o entreveure el que porten a dins. Per ells és important i així ho exporten. Per les vestimentes, pel llenguatge corporal, i obviament per la cultura, diferencies al musulmà del Rajastàn amb el de Kerala, als hindús, a les castes… Per ells tot té un significat representatiu: el blanc és per les viudes, el sari vestit d’una determinada forma és per la casta guerrera, mentres que d’una altra forma pertany a la seguent casta. I aixi amb tantes coses, que fa necessari per al curios aterrar en aquest magic país per perdre’s i coneixer tots els seus secrets, palpar-se de les diferents olors (sabeu que olorava un flaire diferent a cada ciutat? Increíble!), espècies, economies, vegetacions, costums i gent.


Trobaràs desert, trobaràs platja, trobaràs montanya, trobaràs palmerals, trobaràs molt de verd, trobaràs molt d’àrid… i infinits colors i pedres precioses. T’empassaràs llargues carrateres a ritme frenètic, i d’altres on la varietat de vehicles de transport et cautivarà: rickshaws, tuk tuk’s, taxis, autobusus destartelats, motocicletes que aprofiten l’espai en totes les seves dimensions, camells, ases, bicicletes amb seient darrera per transportar dues o fins a 4 persones, els propis peus, trens que sobreviuen les guerres… Trobaràs especies, nens que demanen calers, mares desesperades, persones que volen aparentar, persones que son elles mateixes amb sencillesa, homes impecablement nets i trajats, d’altres sense sabates, d’altres amb túnica diaria. Trobaràs gent que vol parlar amb tu, d’altra que ni et vol mirar, d’altre que vol però la seva condició no li permet adreçar-se a tú, i d’altre que l’únic interés que té en tu és l’economia. Trobaràs temples sagrats, veneració de rates, de micos, de vaques, de Déus. Coneixements ancestrals del kamasutra, medicina a base de bàlsams i reméis naturals. Creences que convé creure, d’altres que millor deixar-les, desenvolupament, estancament, somriures, tristesa, alegría, dia a dia, misticisme, dansa, música, cinema…

Et trobaràs (o no) a tu mateix rodejat de tant misteri i passió per lo seu. La India és converteix en una vivencia única plena de sensacions i emocions difícil de definir.

.

jueves, 22 de julio de 2010

Sobre el Vudú

.
La palabra vudú se deletrea de varias formas vodun, vaudin, voudoun, vodou, y vaudoux. Es una antigua religión practicada por 80 millones de personas a través del mundo y está en crecimiento. Los rituales del vudú son elaborados, empapados en lenguajes secretos, bailes durante posesiones demoniacas, y dietas especiales para los sacerdotes y sacerdotisas del vudú. Se cree que los muertos ancestrales andan entre los vivos durante sus bailes encapuchados y que tocar a la persona que está bailando durante el trance puede ser tan peligroso que provoque la muerte del ofensor.

Una de las razones por las que el Vudú ha sido un fuerte referente para la cultura popular, es la atribuida capacidad de los bokor para resucitar a los muertos y hacerlos trabajar en su provecho (zombies), así como la de provocar la muerte a voluntad. De igual interés popular han resultado otros elementos folclóricos como los muñecos de vudú, que son una especie de pequeños fetiches con forma humanoide fabricados con diversos materiales, los cuales se cree que están vinculados al espíritu de una determinada persona.

Estos pueden ser estatuas representando a los dioses del vudú, cabezas de animales disecadas y otras partes corporales. Se venden como medicina y también por los poderes espirituales que se cree que poseen.

Tanto mujeres como hombres pueden ser sacerdotes de vudú. Existen etapas de iniciación para entrar en los deberes sacerdotales. Sus funciones principales son: sanidades, rituales, ceremonias religiosas para invocar o pacificar espíritus, llevar a cabo iniciaciones para los nuevos sacerdotes y sacerdotisas, leer la fortuna, leer sueños, enviar hechizos, invocar protección y crear pociones con varios propósitos. Estas pociones tienen variados propósitos desde hechizos de amor hasta hechizos de muerte; todo por un jugoso precio, por supuesto.

Creencias

Las creencias del vudú reconocen la existencia de un Ser Supremo quién creó el universo pero que está demasiado lejos para tener una relación personal con sus adoradores. Por lo tanto, los seguidores del Vudú siguen al “loa” o deidades menores para obtener guía para sus vidas. El loa son los espíritus de los ancestros, animales, fuerzas naturales y espíritus del bien y del mal.

Un concepto interesante de las creencias del vudú es el ritual que se lleva a cabo un año y un día después de la muerte de un familiar. La creencia del vudú establece que hay dos partes en el alma humana. Las dos partes consisten del “ti-bon-ange” (pequeño ángel bueno) y el “gros-bon-ange” (gran ángel bueno). El “gros-bon-ange” es la fuerza de vida del cuerpo, y luego de la muerte, debe regresar al cosmos. Para asegurarse de que el “ti-bon-ange” tenga un descanso pacífico, hay que llamar al “gros-bon-ange” a través de un costoso ritual que involucra el sacrificio de un animal de gran tamaño, tal como un toro, para apaciguar al “ti-bon-ange”. Si el espíritu del “ti-bon-ange” no es satisfecho y no se le da un descanso pacífico, el espíritu se mantiene atado a esta tierra para siempre y trae desastres y enfermedad a otros.

Fuentes: allabouttheoccult.org; wikipedia

viernes, 16 de julio de 2010

¡Me voy a Togo y a Benín! (2 Août 2010 au 17 Août 2010)




En dos semanas estaré volando hacia Lomé, capital de Togo (África), para iniciar una ruta de fetiches, costumbres, ideologías, etnias, colores, lenguas, alimentos, sonrisas, personas, tribus, natura, creencias ancestrales, religiones, trajes, pinturas, ritos, mitos, tabúes... una ruta para descubrir un pequeño territorio no más grande que la Comunidad de Aragón (Togo) y otro no más grande que Aragón + Cataluña (Benín), pero que en su diminuta extensión en relación a la gran extensión terrestre que ocupa el planeta Tierra, se encuentran escondidas tradiciones milenarias, gente plena de creencias e historias personales, gente que deja un hueco a las almas y espíritus de sus antepasados: abren el "mercado de las almas" por la noche para que libremente estos espíritus se paseen a comprar lo que deseen; gente que cree que las serpientes tienen un poder superior; gente que necesita realizar (y cree en) las limpiezas energéticas a través de la magia del vudú; gente que se atiborra de fetiches; gente que cree en lo inmaterial mucho más allá de lo emocional y lo físico; gente que no serían ellos fuera de su etnia o tribu, enmarcados dentro de su religión, cultura, costumbres y creencias; gente que hablan diferentes lenguas (inentendibles para mí) aún estando a metros de distancia; gente que no creen en ellos mismos (o sí?) pero en su religión y en su pueblo...
.
Dos países del que poca documentación encuentro y escasos escritos hay fuera de él (cosa que me sorprende, ¿o no? ;p, pero que yo encuentro súper interesante): Pura tradición oral pasada de generación en generación, pura vida escrita y vivida constantemente en las almas de sus habitantes y antepasados.

.
Y todo esto no es un cuento de hadas, ni un cuento de brujería, ocurre, es, en este rincón remoto del planeta.







Estas creencias, estas vivencias, esta forma de llevar la vida y de relacionarse con los demás, con la vida, con la muerte, con sus antepasados... es Togo y es Benín, con esa complejidad de ritos, colores y olores, que hacen de África un continente tan rico de costumbres y creencias que tanto me apasiona explorar.



Os lo cuento a la vuelta! :)